La unitat de Llops ja hem tornat de campaments. Enguany hem visitat la zona de la vall de cardós, al parc natural de l'Alt Pirineu. En arribar, però, la nostra benvinguda va ser núvols de pluja que ens van obligar a muntar tot el campament en temps rècord.

Tot plegat, demostràrem que treballem molt bé sota presió. Vam aconseguir muntar-ho tot de forma àgil i òptima. Tant que fins i tot ens van quedar ganes de jugar una micona sota la pluja i gaudir dels primers instants d'aquests campaments.

En quant la pluja ens va donar una petita treva, va ser moment de posar-se a enllestir la resta d'instal·lacions necessàries per als nostres campaments: la nostra estimada latrina, amb excavació i muntatge de toldo incloses. I també vam instal·lar una manguera que ens abastiria d'aigua directament al nostre campament provinent d'un salt d'aigua proper.

Tot plegat i atès a les altes previsions de pluja, vam haver d'anular la ruta prevista cap al llac de Certascan. No obstant això, malgrat les dificultats, vam emprendre una altra ruta no pas més fàcil que la inicial: Vam pujar al refugi de la Pleta del Prat, una ruta amb un desnivell molt important, característica que era d'esperar tractant-se d'una ruta d'alta muntanya.

En arribar, després de 10 Km i més de 600m de desnivell superats, vam dinar, envoltats pels nombrosos pics que ens envoltaven, fent de la zona un paratge idílic i meravellós.

Al cap d'una estona, havent gaudit d'allò més de tot el que ens envoltava, vam descobrir que, misteriosament, ens trobàvem en un indret on el temps havia tornat endarrere i vivíem en el passat, en mig de la segona guerra mundial. I no només això, estàvem en mig d'una disputa sorgida arran de la gran quantitat de persones que fugien de la guerra i cercaven refugi en aquesetes terres. 

La tornada tot es va fer més de baixada i anava sobre rodes. Fins i tot ens vam permetre el luxe de desviar-nos lleugerament del camí més curt i gaudir de les impresionants vistes que ens oferia aquesta ruta. Tot això va fer que ens emocionèssim tant que no vam caure en anar juntes i ens vam dividir en dos grups sense voler, fet que ens va ajudar a reflexionar i entendre la importància d'anar totes plegades i d'adaptar-nos totes al ritme del grup.

Després de debatre molt al respecte d'aquesta situació, ens vam adonar que era necessari readaptar el campament amb les noves necessitats descobertes: Havíem de fer construccions per a assegurar la subsistència d'aquestes persones sense posar en perill la ja complicada situació dels nadius. I un cop presa la decissió, no podíem fer una altra cosa que aprofitar i gaudir dels impresionants gorgs on ens trovàbem.

Com podeu veure (tingueu en compte que l'animació de dalt en realitat és una galeria i podeu anar canviant entre animacions mitjançant les fletxes negres gairebé imperceptibles), els gorgs semblàvem impressionants. Però la veritat és que, en realitat, eren molt més impresionants del que poden transmetre les imatges. Tot plegat ens ho vam pasar d'allò més bé i vam estar una bona estona remullant-nos i llençant-nos des de dalt, tota una pujada d'adrenalina.

Al quart dia vam decidir anar al poble de Tavascan a gaudir de la seva piscina i les seves aigües no tan fredes: Un merescut descans pels dies passats i els que vindrien en endavant: Plens d'activitat i esgotadors.

En tornar al campament ens esperava feina de la bona: Havíem d'acabar d'enllestir tots els muntatges que per pluges i rutes s'havien posposat: Per començar vam cavar un segon forat per a llençar les aigües brutes resultat de rentar plats, gots, cuberts i estris de cuina que, malgrat fer servir sabó biodegradable, èrem conscients que igualment contaminaríem el riu de fer-ho allà, un bon exemple el teníem només mirant el sabó remanent al riu, resultat de la resta de grups que teníem riu amunt.

També vam aprofitar el temps i construir 2 papereres addicionals per a situar les bosses de separació selectiva de residus que fins ara les teníem sobre un palé. I a més a més, els encarregats de residus del pallars sobirà havíen vingut a explicar-nos com ho havíem de fer i a on anaven a parar els residus, sobretot els de compostatge, fent especial esment a la necessitat de serparar correctament aquests residus.

Per últim i abans d'acabar aquest atavalat dia, vam reflexionar envers quines accions nostres en el context d'aquest campament afectaven negativament al medi que ens envoltava i vam veure que, malgrat n'hi havia que no podíem evitar, si que podíem reduir el nostre impacte i ens vam comprometre totes a seguir aquest conjunt d'intervencions que reduirien el nostre impacte negatiu sobre el nostre entorn.

El dia del pas d'equador tocava també el dia del revés. No obstant això, aquest any vam decidir no capgirar els àpats, però no us acostumeu!!! No tornarà a pasar.

Per començar aquest dia i atès que moltes de nosaltres ja anàvem curtes de mudes netes vam decidir fer bugada i netejar tot allò que teníem brut i triar d'evitar la tan peculiar olor a ceba.

A continuació i segons anàvem enllestint les tasques assignades, passàvem a personalitzar el nostre record de campaments: Enguany i com a prova vam decidir fer unes motxilles estampades amb un llop que totes les membres de la unitat van pintar i redecorar al seu gust.

Tot seguit, havent dinat, les llops portaven preparades (des de fa temps, un d'aquells dissabtes tan llunyans de cau) unes activitats molts xules per a dinamitzar-les a la resta de la unitat, caps incloses. Primer de tot vam fer una guerra a l'estil "paintball" amb ampolles i aigua amb colorant alimentari. Tanmateix també vam gaudir d'un "llop" d'allò més especial, ambientat en la 2a guerra mundial i un joc de pistes d'allò més recargolat. Les llops van preparar unes activitats espectaculars i les van executar a la perfecció!!!

I per descomptat, després de tanta activitat, el que no podia faltar era el banyet al riu. I un dia més, en una ubicació nova: Aquest cop al costat del nostre campament, a uns petits gorgs amb piscineta que teníem just al nord del nostre assentament. Cada cop descobríem més paratges nous i divertits.

El sisè dia ens deparava també un planning força complet: La idea inicial era anar al pla de boavi, dinar amb tranquil·litat i fer-nos el tan esperat bany allà, fins al vespre on prepararíem un vivac per fer nit i tornar al dia següent amb energies renovades.

Tot el començament del dia va anar sense entrebancs. Vam arribar al pla de boavi sense incidents i contemplaren impresionades les enlluernants vistes que ens envoltaven.

No obstant això, el destí ens deparava un contratemps important: Les persones encarregades de portar el dinar es van retrasar força i, degut a que no teníem cobertura estàvem totalment a les fosques. Situació crítica que entre totes vam saber salvar, col·laborar totes sense discusió i, sobretot, vam extreure un aprenentatge molt important per a superar imprevistos.

En caure la nit, tot va tornar a la normalitat. Vam fer crepes per a acompanyar el sopar i entre totes vam preparar el sopar i ens vam estirar a dormir totes juntes sota un mantell inmens d'estels que van quedar enregistrats per sempre als nostres ulls (una llàstima que les càmeres no puguin ser fidels a tan impresionant estampa).

Al dia següent, força recuperades, però encara una miqueta fatigades del dia anterior, ens vam aixecar amb moltes energies i ens vam preparar per a reprendre el camí de tornada, amb la visita sorpresa d'un helicòpter que, com ens van comentar en anar a preguntar, estaven fent tasques de manteniment en els llacs superiors, per a recuperar espècies autòctones.

Després de deixar-ho tot recollit i millor de com ho havíem trobat, vam reprendre el camí de tornada, tot compartint entre nosaltres anècdotes i sentiments sorgits al llargs d'aquests dies.

En arribar, però, sense gaire temps per a descansar, ens vam encaminar al poble de Tavascan, on vam visitar els búnkers i instal·lacions subterrànies de la central hidroelèctrica, al temps que ens van explicar el seu funcionament i utilitat. Tanmateix, també vam fer una petita cursa de descoberta al voltant del poble.

I arribat el darrer dia útil dels campaments, no podia ser d'altra manera, tocava valorar, entre totes, tot allò viscut i aprés. Per a dur-ho a terme, vam fer servir un peculiar joc de la oca que començava tot en blanc i anàvem omplint nosaltres, poc a poc, segons avançàvem per les diferents caselles.

Tot seguit vam posar a proba els nostres coneixements adquirits al voltant dels nusos per a dissenyar nosaltres mateixes un arnés que ens permetés deixar-nos anar per una petita tirolina que havíen muntat les caps.

A continuació, el Sol era aclaparador i vam decidir remullar-nos al riu que teníem al costat. I encara ens quedava tanta energia que algunes vam decidir anar riu amunt, caminant mentre feiem remuntada i ens ho passàvem d'allò més bé.

L'hora de dinar ens deparava encara més sorpreses: Per comprovar el nostre nivell de coordinació amb les companyes vam dinar totes amb les mans lligades a les companyes que seien al costat, fet que requeria molta comunicació i coordinació per a evitar que tot caigués pel terra.

Per últim i per a culminar uns dies esplèndids, vam fer el nostre darrer consell de roca, on vam reflexionar, resoldre conflictes, proposar millores per a un futur i, sobretot, coneixer-nos millor entre totes nosaltres.